divendres, 16 de novembre del 2012

REFLEXIÓN JUEGOS COMPETITIVOS Y COOPERATIVOS


Tradicionalmente los juegos competitivos han formado parte de forma exclusiva en la Educación Física, como por ejemplo las carreras, juegos de relevo, el pañuelito, el pillo-pillo… Pero en la actualidad este tipo de juego se pone en tela de juicio y se plantean las ventajas del juego cooperativo frente al juego competitivo. Ahora no se fomentan solo aspectos que tengan que ver con lo físico, también se persigue trabajar la formación integral de los niños/as como la participación, cooperación, empatía…, de ahí la importancia actual de las actividades que implican cooperación entre el alumnado.

Los juegos competitivos son aquellos en los que se desea obtener un premio o llegar a una meta, y en el que hay tanto una parte que sale victoriosa como otra que sale perdedora. Estos juegos tienen connotaciones negativas como la provocación de la rivalidad, sentimientos de fracaso, envidia, egoísmo y rechazo. Si echamos un vistazo al juego competitivo de los niños podemos observar como los ganadores tienden a recalcar que son los que han ganado el juego y los perdedores sienten vergüenza y desmotivación para volver a jugar. También existen opiniones en las que defienden los juegos competitivos como juegos que despiertan el afán de superación y ayudan a la autorrealización.

Por otra parte, tenemos el juego cooperativo que es aquel que podemos definir como actividad colectiva donde las metas de los participantes son compatibles y, con independencia de que desempeñen el mismo papel o papeles complementarios, no existe oposición entre las acciones de los mismos, es decir, la acción de unos tiende a beneficiar a los otros y viceversa. De entre las ventajas que encontramos en este tipo de juegos se encuentran las siguientes: favorecen la diversión, potencian las relaciones interpersonales positivas, promueven la participación, incluso de alumnado con discapacidad, aumentan la empatía, desarrollan habilidades y destrezas. Además, estos juegos son beneficiosos para la vida real ya que los valores aprendidos en el juego son aplicados por los participantes en su entorno, con este tipo de juego los niños mejoran sus conductas sociales.

En conclusión, vivimos en una sociedad en la que se fomenta de manera desmesurada la competitividad, por lo que como futuros maestros/as debemos remediar que los alumnos/as crezcan con valores negativos como la rivalidad, egoísmo, individualidad… y fomentar valores como el compañerismo, la empatía, participación… a través de los juegos cooperativos. Además, con los juegos cooperativos los niños/as aprenden lo mismo que con los juegos competitivos, respetan unas reglas, tienen afán de superación, desarrollan habilidades motoras… sin necesidad de que existan “perdedores”.

Alba Martínez
MªRosario Ruiz


  
JOCS COOPERATIUS VS COMPETITIUS

Després de llegir els diversos articles que se'ns ha proporcionat i arribar a una idea més profunda sobre el tipus de jocs i esport, ja siguin competitius o cooperatius podríem arribar a la conclusió de què el veritablement important és buscar un altre tipus d'estímuls que l'habitual simplicitat de "guanyar" o "perdre" i ser capaços d'anar més enllà, el veritablement important, i sobretot en una escola, és saber transmetre el valor del joc com a part de l'educació i formació d'una persona, és a dir ensenyar, i aquí l'educador també té molt a aprendre, habilitats d'empatia, companyerisme, participació, suport, apreciació mútua, etc. Però el més important en la vida escolar d'un nen és que visqui l'escola de la manera més feliç possible. El joc ha de ser diversió, rialles, reflexió, observació de si mateix i dels altres. L'escola ha de ser compensadora de mancances de la vida familiar i personal dels nens, oferint-los així l'oportunitat de conèixer i experimentar altres vivències.
El joc no competitiu ens servirà per reforçar mancances i debilitats d'uns, actituds positives i debilitar les negatives. No hem de perdre l'hàbit de buscar sempre jocs que agradin a la majoria del grup, siguin les tendències i peticions dels líders d'aquest, les que siguin. Cal tenir present que la victòria d'uns és la derrota d'altres. Un nen eliminat es pot convertir en un nen rebutjat.
En un joc cooperatiu generem la participació de tots, ningú queda exclòs, ja que l'objectiu del mateix és la diversió, l'exercici saludable, la companyonia, i no el resultat millor. Amb el joc cooperatiu donem oportunitats a tots, generem comunicació en el grup, es millora la relació entre el professor i el grup, i estimulem l'acceptació social de tots els membres del grup, aquí és on de veritat es treballa l'atenció a la diversitat , doncs tots som diferents i amb habilitats diferents, aquí sí que hi cabem tots, cadascú aporta el seu gra de sorra i som part d'un grup. En el joc cooperatiu l'acció d'un tendeix a beneficiar els altres. Per educar haurem disminuir sempre la importància de la victòria i no estimular a competir ia guanyar per sobre de tot. Hem de premiar el recorregut, les formes, l'ètica, no el resultat final ja que es dóna la circumstància que en ocasions no ha estat aconseguida de manera honesta. Això mai hauria de deixar passar per alt, i el docent hauria d'aprofitar aquestes circumstàncies per parlar amb ells i treballar, en el mateix temps de l'educació física i no evitar-ho, bé per falta de temps o per no considerar part de l'assignatura.
La conclusió doncs seria, independentment del joc que es generi a l'escola, o el joc que el mestre proposi, sempre intentant que sigui cooperatiu i no competitiu, l'actitud del mestre, o millor dit, l'estil docent. El mestre serà el que promogui o no aquest tipus d'actituds, sense oblidar la influència que ell mateix té cap al'alumne, ja que és el "model".
Podríem posar d'exemple, el model d'equip que ens ha transmès el FC Barcelona, ​​que tot i practicar un esport competitiu i de masses, ha simpatitzat amb persones no aficionades al futbol i ha donat exemple sempre d'actituds respectuoses en tots els àmbits, dins i fora del terreny de joc, d'humilitat, d'esforç. Això l'ha generat la qualitat humana del seu entrenador, donant exemple en les rodes de premsa. També en espots publicitaris es pot veure, com els nens es queden amb aquestes coses, ja que en l'últim anunci de Nocilla (http://www.youtube.com/watch?v=rXq1Lx22hsw), uns nens narren el seu últim partit de futbol, ​​on un d'ells va tenir un accident, i ens expliquen que el triomf ha estat de tots ells, a més nens i nenes són part d'aquest equip.
El mestre, a l'escola, ha d'ensenyar i exposar una diversitat de jocs i esports perquè els nens els coneguin i en un futur puguin triar el que més els agrada o el que més beneficis els aporta.

És contradictori en moltes ocasions, la intenció de docents, i la publicació dels valors que algunes escoles promouen en els seus Projectes de Centre, amb el tipus d'escola i societat que tenim. Vivim en una societat de consum, d'aparença i de resultats, no importa tant la classe de persona que ets, sinó el que tens. Doncs això és el que ens ha de fer treballar més encara si cap en els termes abans esmentats. Intentar formar persones solidàries, amb principis, honestes, amb alta autoestima, íntegres, generoses, sensibles, amb bona salut física, però també emocional.

Beatriz Bonet





dissabte, 10 de novembre del 2012

TALLER DE CONTACONTES

Ahir vaig estar amb LLorenç Giménez, ens va donar un taller de contacontes per a pares i mares. Van gaudir una barbaritat. Ens va donar molts de recursos per a millorar quan conten històries de qualsevol tipus, ja siguen contes classics, moderns, inventats, o simplement histories qüotidianes. AçÍ us escric unes quantes recomanacions:

  • Trobar sempre un començament ( Érase que se era...)
  • Acabar sempre acomiadant-se ( Conte contat, conte acabat.)
  • Portar algún objecte que recolce la història. No té perqué ser representativa de la mateixa. Per exemple: una vareta, un instrument, un mocador, etc.
  • Molt important anomenar la toponimia del lloc que es relata. Per exemple, la font del nano, la muntanya de la patà, el riu negre, la cova del xoroi, etc. Així com els noms dels pobles, dels habitatnts, de les partides, qualsevol cosa que enriquixca el conte.
  • Durada màxima per als mes majors 45 minuts. 
  • Donar-li canvis de veu, força, gesticulacions, expresivitat. 
  • També es bonic introduïr cantinel.las, ritmes, entonacions, cançonetas...
  • Als xiconius lis agrada els contes de retahil.les, de repetició, acumulatius. 
Si teniu oportunitat de vorelo en directe, gaudireu moltísim. El día 3 de decembre contará històries a la biblioteca de Marxalenes a les once del matí.
Ahir també va presentar a Bromera el seu últim libre 

Recomanat per Beatriz 
10 novembre 2012

dijous, 8 de novembre del 2012

DANZA Y CREATIVIDAD





http://www.youtube.com/watch?v=IR7EL0YCZx0&feature=player_embedded


“Los niños aprenden mucho más jugando que estudiando, haciendo que
mirando. El juego que hacen solos sin el control de los adultos es
la forma cultural más alta que toca un niño. Los niños que han podido
jugar bien y durante mucho tiempo serán adultos mejores”
“El juego da recursos para la vida. Todas las crisis de la juventud
se gestan en la primera infancia”
“Hoy educar significa pedir a los niños que dejen de
comportarse como niños y lo hagan como adultos”
“Los pequeños pasan sus días frente a adultos instructores, les es difícil
hacer cosas raras. Así se va alimentando una necesidad de riesgo
acumulada que expresará con su primera moto y en las salidas nocturnas”
“Los pequeños no quieren estar recluidos en su habitación para jugar, ni
en ludotecas, ni en todos esos espacios que construimos para que estén
controlados. Lo que hace un niño controlado por un adulto es distinto
de lo que hace solo. Los niños necesitan espacios donde, dentro de
un clima de control social, ellos puedan hacen lo que quieran:
pisar el césped, subirse a los árboles y jugar con las lagartijas”
Francesco Tonucci



DANZA Y CRETIVIDAD.
Wayne McGregor





Todos usamos el cuerpo a diario, y sin embargo, pocos pensamos en nuestra corporeidad como lo hace Wayne McGregor. Cómo comunicar ideas mediante la danza y nuestro cuerpo. Aquí nos demuestra la posibilidad de enseñar creatividad.

Recomendado por: Beatriz Bonet 18/19/2012






DANI MIQUEL

DANI MIQUEL

Com hem gaudit este matí amb els jocs dels companys i companyas. Que important em pareix la música, i com m'agradat escoltar al Dani Miquel mentres giraven el roglet de les "cadires".


www.youtube.com/watch?v.

Aprofite per a recomanaros qualsevol disc de Dani Miquel, com també la seua web www.danimiquel.es, de la que he trobat aquesta reflexiò


MÉS I MILLOR EDUCACIÓ SENSE INNOVACIÓ?

ESCOLA 1 de febrer del 2010

Les iniciatives educatives que es plantegen lluny de motivar al professorat sols duen al descontent o al desconcert i a sobre ens dediquem a frenar la innovació.
És ben sabut per tots i totes que les modificacions en les lleis provoquen canvis però molt lentament, i en el cas de l’educació encara més. Sovint parlem de la necessitat d’establir una continuïtat per a obtindre un resultat, i l’experiència en la major part dels casos ens dona la raó. Són molts els exemples que coneguem de treball ben fet quan les circumstàncies permeten que es consolide un grup de treball estable i amb voluntat de millorar i canviar les situacions.


Beatriz, 6 de novembre 2012

EL JOC AL AIRE LLIURE

 



Durant aquests dies he estat pensant en el concepte de joc i com ha evolucionat fins als nostres dies. Recorde que quan era xicoteta en acabar el col·legi anava al parc a jugar amb les meues amigues, tot just mirava un poc la tele abans de llitar-me a dormir. No obstant això, em fixe en els xiquets que tinc al voltant, i el que observe és un gran sedentarisme, els xiquets es passen hores i hores davant la televisió visualitzant els dibuixos, jugant a l’ordinador o amb alguna consola. Del mateix mode, observe que també ha augmentat els percentatges de xiquets amb sobrepès en els últims anys.
 
Amb tot això em sorgeix la hipòtesis de, per què els xiquets i xiquetes no juguen als parcs o al carrer com ho feien abans? Al meu entendre, les construccions massives d’edificis, les carreteres amb un tràfic constant i moltes sense semàfors ni policies no afavoreixen que els xiquets juguen al carrer i al parc. Tenint en compte el perill que entranya jugar al carrer o al parc en les zones urbanitzades les famílies decideixen que els xiquets es queden a casa fomentant així el sedentarisme i els jocs informàtics.
 
 
Per tot això, pense que des de l’escola es pot i s’ha de promoure un estil de vida actiu i saludable. També s’ha de conscienciar a les famílies de la importància que té el jugar al aire lliure per als xiquets ja que és beneficiós per al desenvolupament motriu, la visió, la cognició, i sobretot per a la socialització dels més menuts. Del mateix mode, els parcs han de ser accessibles, atractius i segurs per als xiquets. Poques vegades vegem parcs que estiguen ben limitats, es a dir, que compleixen una distancia prudent entre la zona de joc i la carretera. A més, la majoria de parcs no tenen diferents superfícies que fomenten la pràctica de diferents esports, com per exemple el patinatge, al igual que per als més menuts es recomanen areners o superfícies blanetes. També ens trobem amb parcs que no tenen un bon manteniment, que estan lluny de la població, amb poca vegetació o que simplement no son prou atractius (em refereix als colors, el diseny...) per als xiquets.
 
Mª Rosario Ruiz Herrera
30/09/2012

dissabte, 27 d’octubre del 2012

EFECTES NOCIUS DELS VIDEOJOCS

Hola a tots i totes,
 
Aquest tema em sembla molt interessant per la importància que se li està donant en l’actualitat. He estat llegint articles i estudis que s’han fet referent aquest tema, “els videojocs”, i he aplegat a la conclusió que encara no s’ha investigat el suficient, per la qual cosa la meua reflexió parteix de la meua experiència amb la gent que tinc al meu voltant. Quants xiquets i xiquetes vegem jugant a videojocs que tinguen un caràcter educatiu? Pel contrari, a quants xiquets vegem jugar a videojocs amb continguts violents, sexistes, racistes, competitius...? Els xiquets que tinc a prop (entre 6-16 anys) tenen videojocs que tracten de guerres, destrucció, robatoris, assassinats, com per exemple, Battlefield, Let for dead, Resident evil, Halo, GTA, San Andreas ... Aquests videojocs consisteixen pràcticament en matar, pel que inciten a la violència. A més, he pogut comprovar que els xiquets adopten una actitud d’irritabilitat, frustració i agressivitat.
 
Per altra banda, estan els videojocs competitius, com per exemple els de carreres. Aquests videojocs, com ara be, Need for speed, Bournout ..., primer em semblen violents, ja que s’han de provocar accidentes, atropellar a la gent ..., i a més desenvolupen un sentiment competitiu i adictiu. Es clar que els videojocs son bons si son els adequats per a la edat del xiquet, si els continguts son educatius, i sobretot si els pares controlen a més el temps dedicat a aquestos videojocs, però, no és veritat que els videojocs desperten en els nens un caràcter adictiu? Des de la meua experiència he observat en diferents xiquets que es crea una addicció de forma progressiva. Primer comencen temptejant el joc, després, quan adquireixen ja certa destresa volen anar més enllà (passar de nivell, aconseguir més punts ... ), fins que el nen ja té una dependència d'aquest joc, es a dir, té un afany de superació constant.
 
També diferents estudis han afirmat que els videojocs tenen efectes nocius sobre la salut. S’ha demostrat que l'ús excessiu dels videojocs s'ha relacionat amb un major risc de desenvolupar un sedentarisme nociu per a la salut de l'infant o adolescent. Aquest sedentarisme ajudat pel consum d'aliments perjudicials (llaminadures, brioixeria...) desencadenen l'aparició de sobrepès i obesitat. A més, jugar durant llargues estones facilita l’aparició de molèsties en els ulls, mal de cap i esquena.
 
Comentats ja alguns efectes nocius sobre els videojocs, i respectant les opinions dels que defenen els avantatges dels videojocs (favoreixen la coordinació visual i manual, estimulen la memòria, imaginació...), jo em pregunte si es convenient com afirmen alguns estudis que jugar a la consola (des de infantil) 10-15 minuts al dia es beneficiós per al desenvolupament dels nens i nenes. Per altra banda hi trobem altres estudis han demostrat que una de les principals causes del sobrepès es el sedentarisme. Els nens menors de sis anys passen un mitjana de dues hores diàries davant d'una pantalla, majoritàriament veient vídeos o programes de televisió. Si també incloem els videojocs i l'ordinador, el temps que aquests nens es passen davant d'una pantalla augmenta a quatre hores i mitja diàries! (gairebé tot el temps lliure).
 
 La meva opinió és que els nens i nenes ja passen prou temps asseguts a les cadires de l'escola perquè es fomenti més aquest sedentarisme. Els nens i nenes aprenen manipulant, experimentant, estant en contacte amb la naturalesa i amb els altres iguals, sobre tot aprenen d’una forma significativa quan aprenen fent. Els que tenim xiquets a prop podem observar que després de la llarga jornada en el cole, els xiquets han de fer els deures i alguns tenen classes particulars, per la qual cosa gran part del dia ja romanen asseguts. A més, si tenim em compte les hores que estan davant de la TV, l’ordinador i jugant als videojocs observen que la majoria de nens porten una vida molt sedentària, per aquesta raó estic en contra del aprenentatge artificial que puguen adquirir mitjançant els videojocs i defenc que els xiquets aprenguen de una forma activa i significativa, que eixe temps el dediquen a anar al parc, jugar amb els amics, manipular elements naturals, explorar els espais ...

Mª Rosario Ruiz Herrera

dissabte, 20 d’octubre del 2012

CISTELLA DELS TRESORS



Hola tots i totes,

L’últim dia a classe una companya va esmentar la cistella dels tresors fent menció a que hi ha diferents maneres de fomentar la motricitat en els xiquets/es sense haver de recórrer a “l’educació física/activitats motores gruixudes” (o almenys així ho vaig entendre jo), com hi va haver companys que desconeixien el que era la cistella dels tresors he recopilat informació per tal d'informar-vos. La cistella dels tresors és una activitat d'exploració en la qual els petits manipulen diferents objectes que l'educador/a els ha presentat en una cistella, de manera que atregui el seu interès i servisca d'estímul als seus sentits. L'exploració dels objectes proporciona al nen una gran quantitat d'experiències i afavoreix el desenvolupament de les seves capacitats sensorials i de coordinació. Com les nenes i els nens són molt petits no és convenient prolongar les sessions massa temps, amb uns 15 minuts diaris pot ser suficient.

L’educador ha de preparar una cistella amb diferents objectes, més o menys uns seixanta, tenint en compte l’ interès dels nens i les característiques/qualitats del material (olor, tacte, gust, color, mida, pes...). La cistella es col•loca en un espai sense obstacles i còmode per als xiquets. És important que la cistella siga consistent de manera que el xiquet no la puga bolcar quan vuiga agafar un objecte. Del mateix mode la mida/llargària de la cistella ha de ser coherent amb les proporcions dels xiquets.

Pel que fa als materials es podem aprofitar diferents elements que tenim al nostre voltant més prop, com son els objectes d’ús quotidià (culleres, polseres, pintes, pinces de la roba, gots de plàstic...), els materials d’origen naturals (pedres, petxines, fruites, fulles...) i materials reciclats (cartrons, pots de plàstic, els pots de iogurs...). Sempre hem de tindre cura de que els materials tinguen una mida adequada perquè els xiquets no puguen tragar-se’ls, i que no tinguen cantons massa punxeguts perquè no es facen mal. En quant al desenvolupament de l’activitat es convenient que els xiquets i xiquetes accedisquen al joc en grups reduïts (3-4 nenes). Es tracta de que els xiquets voluntàriament agafen els materials que li criden l’atenció per així manipular-los, tastar-los, olorar-los,... Però, si als xiquets els costa prendre la iniciativa l’educador pot començar agafant un objecte per establir els primers contactes amb els objectes. Després es limitarà a donar seguritat i confiança als menuts.

Aquesta activitat va dirigida als xiquets de sis i dotze mesos, quan els xiquets puguen romandre asseguts i accedir als diferents objectes des d’aquesta posició. Després es tractaria el joc heurístic, ja que va dirigit a xiquets de divuit mesos i es considera com el joc experimental que va a continuació de la cistella dels tresors.

Mª Rosario Ruiz Herrera

divendres, 28 de setembre del 2012

REUTILITZA E IMAGINA!!!!




Dominó con cajas de leche, los niños pintaron los puntos de cada ficha.

Con envases de lácteos, vasitos de plástico juegan a construcciones,
aportando ellos mismos materiales que encuentran por el patio.


Con una caja de cartón me construyo una cabaña.

Jugamos a hacer torres con vasos de plástico.


Pelotas de trapo, ¡ son las que más les gustan!

Envases de batidos, unos hacen trenes, otros micrófonos para cantar,
otros para guardar hormigas, un sin fin de posibilidades.

Taller de piedras de playa. Ring, ring, ¿digameeeeee?